Warhol i la Factory: quan la serigrafia va passar del rètol a la subhasta

01

Abans de l'art, la publicitat

Andrew Warhola va néixer a Pittsburgh el 1928, fill d'immigrants d'un poble de l'actual Eslovàquia. Va estudiar disseny pictòric al Carnegie Institute of Technology i el 1949 se'n va anar a Nova York amb la carpeta sota el braç.

Es va passar tota la dècada dels cinquanta dibuixant sabates per a I. Miller, anuncis, portades de llibres i carpetes de discos. Va guanyar premis del Art Directors Club i va arribar a viure molt bé d'això. Quan la gent el situa com l'artista que va convertir la publicitat en art, se salta el més important: ell venia de dins.

La seva tècnica d'aleshores ja ho anunciava tot. Dibuixava una línia amb tinta encara fresca, hi premia un segon full a sobre i en sortia una línia trencada, característica i, sobretot, repetible. Es diu línia calcada, i és una manera de dibuixar pensant en la impressió, no en l'original.

Per això, quan el 1962 va agafar una pantalla, no la va descobrir com qui prova una tècnica nova. La feia servir algú que s'havia guanyat la vida fent imatges perquè s'imprimissin.

02

1962: la pantalla entra al taller

Val la pena desfer un malentès que es repeteix molt: les trenta-dues llaunes de sopa Campbell que va exposar a la galeria Ferus de Los Angeles, el juliol del 1962, no són serigrafies. Estan pintades a mà, amb el contorn projectat sobre la tela i un tampó de goma per a la flor de lis de l'etiqueta. La pantalla arriba aquell mateix estiu, just després.

El canvi és radical i molt concret: agafa una fotografia de premsa, la converteix en pantalla amb emulsió fotosensible i ja la pot repetir tantes vegades com vulgui, canviant només el color de sota. Primer amb imatges de beisbol i de bitllets; després, quan Marilyn Monroe va morir l'agost del 1962, amb la cara que tothom tenia al diari aquella setmana.

El 1963, en una entrevista amb Gene Swenson, va deixar anar la frase que l'ha perseguit: que pintava així perquè volia ser una màquina. Se sol citar com una provocació, i ho era, però també és una descripció tècnica exacta. La serialitat no és un concepte que s'afegís després per justificar res: és el que fa l'eina quan la fas servir de debò.

03

La Factory era un taller, no una metàfora

El 1963 va llogar una planta al 231 de l'East 47th Street de Nova York. Billy Name la va folrar de paper d'alumini i pintura platejada, i d'aquí li ve el nom amb què es recorda: la Factory platejada. Per allà hi passava tothom, però el que s'hi feia era producció.

Gerard Malanga, contractat el 1963, va ser qui va estampar bona part d'aquella obra. I això no és una curiositat de segona: una pantalla d'un metre i escaig no la passa una persona sola. Es necessiten dues mans a cada punta de la rasqueta i una pressió constant de dalt a baix. Qui hagi estampat un cartell gran ho sap de seguida.

Warhol no ho amagava, se'n vantava: ajudants, edicions, signatura al darrere. La idea romàntica de l'artista sol davant del llenç no sobreviu ni cinc minuts a una pantalla d'aquella mida.

I d'aquí surt també el detall que més s'imita del seu treball: el color pla va a sota, el negre fotogràfic va a sobre, i sovint el negre no cau exactament on tocaria. Part era una decisió i part és senzillament el que passa quan estampes a mà a aquesta escala. La diferència entre les dues coses, en el seu cas, no sempre és fàcil de saber.

El 3 de juny del 1968, Valerie Solanas li va disparar al nou estudi d'Union Square. No se'n va recuperar mai del tot, i el taller es va anar tancant sobre si mateix.

04

La vaca, el plàtan i el cartell

L'abril del 1966, a la galeria Leo Castelli, va empaperar una sala sencera amb vaques. Una sola imatge, repetida, venuda a metres com un paper pintat qualsevol. És l'antítesi exacta de l'obra única, i és el mateix cap de vaca que anys després aniria al cartell de París que obre aquest article.

Aquell mateix any produïa el primer disc de The Velvet Underground amb Nico, hi posava el nom a la portada i feia un plàtan que es podia pelar. El cartell promocional del grup funciona igual que una estampa: un dibuix, un vermell pla, una graella i petites variacions dins de cada casella.

El cartell de París tanca el cercle d'una manera que fa gràcia. Un museu públic anuncia l'exposició d'un artista imprimint la seva imatge en paper perquè es pengi pel carrer. Exactament la feina que ell feia als anys cinquanta, quan encara no era Warhol.

05

Corita i ell: la mateixa rasqueta, direccions contràries

Mary Corita Kent, de qui vam parlar en un altre article d'aquest quadern, descobreix la serigrafia el mateix any, al mateix país, i en veure precisament les llaunes de sopa de Warhol. Les seves estampes es venien per pocs dòlars perquè circulessin; les d'ell es van vendre en edicions numerades que van acabar a les subhastes.

El maig del 2022, Shot Sage Blue Marilyn, del 1964, es va vendre a Christie's per 195 milions de dòlars: l'obra del segle XX més cara mai venuda en una subhasta. La mateixa tècnica que ella feia servir per abaratir el preu de l'art, ell la va fer servir per multiplicar-lo.

Que l'eina permeti les dues coses és la part interessant. La repetició no porta cap valor incorporat: el posa qui signa. Una pantalla no sap si el que passa per sota és una edició de deu o una tirada de cinc-centes samarretes.

06

Què en traiem, a la pantalla

Una fotografia no s'estampa sola. O es converteix en trama de punts o es redueix a taques planes, i les dues coses són decisions, no automatismes. El sistema de Warhol —color pla a sota, negre fotogràfic a sobre— continua sent la manera més neta de posar una cara sobre una samarreta amb dues tintes.

El desplaçament entre tintes és un recurs, però només quan el tries. Si surt sol, es diu registre dolent. La diferència és qui mana, i aquesta és la feina de la pantalla ben tensada i les marques ben posades.

I la lliçó que fem servir cada setmana: quan algú ens porta una fotografia, la pregunta mai és com imprimim aquesta foto, sinó què n'ha de quedar quan només tens tres tintes. Warhol responia aquesta pregunta cada dia, i la resposta era sempre menys del que hi havia a la foto.