Història de l'ofici
Cartells de cinema cubans: quan la manca de mitjans va inventar un llenguatge
Sense paper couché, sense fotografies de les estrelles i amb prou feines mitja dotzena de tintes, els dissenyadors de l'ICAIC van fer entre 1960 i 1980 una de les col·leccions de cartells més admirades del món. Ho van fer amb serigrafia, i no per gust: era l'única tècnica que tenien a mà.
7 min de lectura
01
Un institut de cinema amb taller de serigrafia propi
El març del 1959, a pocs mesos de la revolució, es va crear l'Institut Cubà de l'Art i la Indústria Cinematogràfics, l'ICAIC. Va ser una de les primeres institucions culturals del país nou, i des del primer dia va tenir clar que les pel·lícules s'havien d'anunciar. El problema era com.
L'offset exigia planxes, productes químics i paper que arribaven de fora, i l'embargament nord-americà va tancar aquella porta molt de pressa. La serigrafia, en canvi, necessita ben poca cosa: un bastidor, una malla, emulsió, una rasqueta i tinta. Es pot muntar en una habitació i es pot reparar amb el que hi hagi. L'ICAIC va obrir el seu propi taller serigràfic i va convertir una limitació en un mètode.
La conseqüència pràctica és que aquells cartells no es van imprimir a milers, sinó a centenars. Cada títol tenia una tirada curta, sovint de tres-cents a cinc-cents exemplars, estampats a mà, plec a plec. Aquesta és una de les raons per les quals avui són peces de col·lecció.
02
La restricció que va obligar a pensar
Hi ha una segona limitació que va resultar encara més fèrtil. Per a les pel·lícules estrangeres, el taller no rebia el material publicitari dels estudis: ni fotografies dels actors, ni logotips, ni indicacions de com s'havia d'anunciar el film. Els dissenyadors només tenien una còpia de la pel·lícula i una sala de projecció.
Així que miraven la pel·lícula i inventaven una imatge. En comptes del retrat del protagonista, una metàfora. En comptes de la cara coneguda que ven l'entrada, un objecte, una silueta, un color impossible. El cartell deixava de ser un anunci i passava a ser una lectura.
La serigrafia hi encaixava perfectament. És una tècnica de tintes planes: cada color és una passada, i cada passada costa temps i diners. Si has de triar quatre colors, els tries bé. D'aquesta aritmètica en surten els contrastos violents, les siluetes retallades i els fons saturats que reconeixem a l'instant.
03
Els noms que hi ha darrere
El més prolífic va ser Eduardo Muñoz Bachs, que va signar prop de dos mil cartells al llarg de la seva vida. Té gràcia que el dissenyador que millor defineix el cartell cubà hagués nascut a València el 1937: la seva família va emigrar a Cuba quan ell era un nen, i era autodidacte. El seu traç, gairebé infantil i sempre lleuger, és el contrapunt exacte del dramatisme d'altres companys.
Al seu costat hi va haver René Azcuy, amb aquells primers plans en blanc, negre i una sola taca de color; Antonio Fernández Reboiro, el més gràfic i geomètric; Alfredo Rostgaard, autor del cartell de la Cançó Protesta del 1967, una rosa que sagna que s'ha reproduït mil vegades; i Raúl Martínez, que venia de la pintura i va portar el pop art cap a la política.
No treballaven aïllats. A l'altra banda del món, l'escola polonesa de cartells feia una cosa semblant, i el pop i la psicodèlia circulaven per tot arreu. Però el resultat cubà té una veu pròpia, i té a veure amb aquesta barreja: llibertat gràfica quasi total, pressupost quasi nul.
04
Què n'aprenem, al taller, seixanta anys després
La primera lliçó és que limitar els colors no empobreix un disseny; l'obliga a ser millor. Quan algú ens arriba amb una il·lustració de vint tons i la reduïm a tres tintes ben triades, gairebé sempre guanya força. El cartell cubà és la prova a escala històrica.
La segona és que la serigrafia continua sent el que era: una tècnica barata d'començar i cara de fer malament, que dona un color dens i opac que cap impressió digital iguala. El mateix que permetia estampar cartells a l'Havana amb un embargament a sobre permet avui fer cinquanta samarretes d'un grup que comença.
I la tercera, potser la més útil: aquells dissenyadors no tenien la foto de l'estrella, i van acabar fent alguna cosa millor que un anunci. Quan un client ens diu que no té una imatge espectacular per estampar, normalment és el començament d'una bona conversa.
Dades que val la pena recordar
- Any de fundació de l'ICAIC
- 1959, pocs mesos després de la revolució
- Per què serigrafia
- L'embargament va tallar el subministrament de material per a l'offset
- Tirada habitual
- Entre 300 i 500 exemplars per títol, estampats a mà
- Cartells de Muñoz Bachs
- Prop de 2.000, i era autodidacte
- Origen de Muñoz Bachs
- Nascut a València el 1937; va emigrar a Cuba de petit
- Fotografies d'actors
- Cap: per a les pel·lícules estrangeres no rebien material dels estudis
- On són ara
- A col·leccions de museus d'arreu, el MoMA inclòs
Del cartell a la samarreta
Al taller fem servir la mateixa tècnica i les mateixes regles: tintes planes, poques passades i una idea clara al davant. Si tens un disseny amb massa colors o cap imatge encara, és exactament el punt on comencen les feines que més ens agraden.