La serigrafia al carrer: del maig del 68 a la vaga de lloguers

01

Una impremta que cap en una habitació

La serigrafia té una virtut que cap altra tècnica d'impressió no ha igualat: gairebé no necessita res. Un bastidor amb una malla ben tibada, una emulsió, una rasqueta i un pot de tinta. No cal corrent, ni una màquina que pesi una tona, ni un operari que s'hi hagi passat anys aprenent. La pots muntar en una aula, en un local sindical o a la cuina de casa, i si la policia truca a la porta, la desmuntes i cap al maleter.

Això és el que la fa diferent de l'òfset o de la litografia, que el 1968 eren les tècniques serioses. Totes dues necessiten planxes, productes, un taller fix i algú que hi doni el vistiplau. Una pantalla no demana permís a ningú: si tens el disseny a les mans, en una hora en pots tenir un centenar de còpies, a una tinta i sobre el paper que trobis.

Als Estats Units, la pantalla va arribar al cartell públic als anys trenta, gràcies a un programa de l'Estat. La secció de cartells del Federal Art Project, dins la WPA del New Deal, s'hi va passar perquè era la manera més barata de fer tirades: entre el 1935 i el 1943 se li atribueixen uns trenta-cinc mil dissenys i prop de dos milions de cartells, dels quals avui en queden uns dos mil. El que veus aquí, fet a Connecticut cap al 1941, ensenya tot el mecanisme: tres tintes planes, un fons que ja fa de color i unes lletres que es llegeixen des de l'altra vorera. Anthony Velonis, que portava el taller de Nova York, va escriure un fullet tècnic que es va repartir pels centres d'art de tot el país i que va convèncer una generació d'artistes: el que servia per fer rètols també servia per a ells. D'aquell ambient va sortir la paraula serigrafia, pensada per distingir-la com a art; Velonis va demanar que no li'n donessin el mèrit.

Després, la gent que no tenia ni Estat ni impremta va descobrir el mateix: amb una pantalla podien dir el que volguessin, tants cops com volguessin.

02

París, maig del 68: l'Atelier Populaire

El 14 de maig del 1968, pocs dies després de les primeres barricades al Barri Llatí, els estudiants de l'École des Beaux-Arts de París van ocupar el taller de litografia de l'escola i li van posar un nom nou: Atelier Populaire. Els primers cartells es van fer amb plantilla i amb pedra litogràfica, i de seguida es va veure el problema: la litografia anava massa lenta per a un carrer que canviava cada dia.

La serigrafia hi va arribar gràcies a dues persones: l'impressor Éric Seydoux i l'artista Guy de Rougemont, que havia descobert la tècnica a Nova York. Amb la pantalla, el taller podia treure fins a dos mil exemplars d'un mateix cartell, a una sola tinta, sobre paper barat i amb lletres fetes a mà. Treballaven de nit, i només s'estampaven els dissenys que l'assemblea general del dia havia aprovat per majoria: el que no passava la votació no sortia. Cap cartell no anava signat. Al matí, les colles d'enganxadors els repartien per les fàbriques ocupades i els murs del barri.

D'aquí surten algunes de les imatges més reproduïdes del segle: la silueta del general amb la mà a la boca i «Sois jeune et tais-toi», la fàbrica amb la xemeneia convertida en un puny i «La lutte continue», el «Nous sommes tous indésirables» amb la cara de Cohn-Bendit i el «La beauté est dans la rue» de la noia que llança una llamborda. Els dos que reproduïm aquí diuen molt de com treballaven: «Travailleurs français immigrés unis», amb dues figures que aixequen el puny juntes per sobre d'un patró amb barret, i el «De Gaulle, Franco, Salazar» que obre l'article, tres perfils retallats i tres noms, sense cap més explicació. Pocs dies després, els ocupants de l'École des Arts Décoratifs van obrir el seu propi taller.

El taller va deixar per escrit què eren aquells papers. Els cartells, deia el text, són armes al servei de la lluita i en són una part inseparable; el seu lloc és al carrer i als murs de les fàbriques, i fer-los servir de decoració, exposar-los en espais de cultura burgesa o mirar-los com a objectes estètics és anul·lar-ne l'efecte i convertir-los, fraudulentament, en peces de col·lecció. Per això no se'n va vendre mai cap. La matinada del 27 de juny la policia va desallotjar l'escola i es va endur una setantena d'ocupants. En sis setmanes s'havien imprès centenars de milers de cartells, més d'un milió segons alguns recomptes. La Bibliothèque nationale de France en conserva uns set-cents.

03

Berkeley, 1970: el cartell com a assignatura

Dos anys després, a l'altra banda de l'Atlàntic, la història es repeteix amb una diferència: el taller és dins la universitat. El 4 de maig del 1970 la Guàrdia Nacional mata quatre estudiants a Kent State, Ohio, en una protesta contra la invasió de Cambodja. Pocs dies després, a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, els estudiants munten el Berkeley Political Poster Workshop, amb el permís dels professors del College of Environmental Design per fer servir les instal·lacions.

El taller el guiava Malaquias Montoya, una de les figures de l'art chicano, i en poques setmanes en van sortir centenars de dissenys serigrafiats i, segons les estimacions, unes cinquanta mil còpies. Colors vius, lletres grans, una imatge per cartell. Va ser el més gran dels tallers semblants que van néixer aquella primavera als campus de la badia de San Francisco.

De fet, la serigrafia era la tècnica del cartell chicano. Rupert García, que havia començat fent cartells per a la vaga de San Francisco State el 1968, es va passar dues dècades estampant el Vietnam, la Revolució Mexicana i la vida dels barris, sempre amb poques tintes i planes. Tallers comunitaris com Self Help Graphics, a Los Angeles, van fer de la pantalla una eina de barri que encara avui funciona.

04

Gaborone i Johannesburg: cartells de contraban

Al sud d'Àfrica, la pantalla va ser clandestina en el sentit literal. El 1979, un grup d'exiliats sud-africans a Gaborone, la capital de Botswana, va fundar el Medu Art Ensemble, amb seccions de teatre, música, fotografia, publicacions i art gràfic. Medu vol dir «arrels» en sepedi. La secció gràfica, amb Thami Mnyele i Judy Seidman entre d'altres, va fer més de cinquanta cartells contra l'apartheid entre el 1979 i el 1985. Els passaven de contraban a Sud-àfrica i els enganxaven de nit als townships.

El 14 de juny del 1985 l'exèrcit sud-africà va atacar Gaborone. Va matar dotze persones, quatre de les quals eren de Medu; Thami Mnyele va morir davant de casa seva, la nit abans de marxar a Lusaka. Els soldats es van endur la carpeta amb els seus dibuixos, i una setmana després un comandant de la policia de seguretat els va ensenyar per televisió com a prova de terrorisme. No s'han recuperat mai.

Dins el país, van agafar el relleu tallers com l'Screen Training Project de Johannesburg i el Community Arts Project de Ciutat del Cap, a principis dels vuitanta. Hi anaven joves de les organitzacions dels townships i de les associacions cíviques a fer-se els cartells, i l'objectiu declarat era que cada comunitat acabés tenint la seva pròpia unitat de producció. En van sortir milers de cartells, samarretes, xapes i pancartes, fins que la pressió policial va obligar el projecte a passar a la clandestinitat.

05

La pancarta que es porta posada

Un cartell s'enganxa i allà es queda; una samarreta se'n va a casa amb qui la porta i torna a sortir el dissabte següent. Als anys vuitanta la serigrafia va fer aquest salt, de la paret al cos, i el carrer ja no ha tornat enrere.

El març del 1984, la dissenyadora Katharine Hamnett va anar a una recepció a Downing Street per la primera London Fashion Week amb una samarreta blanca que s'havia fet al despatx aquell mateix dia: «58% Don't Want Pershing», en lletres negres enormes, el percentatge d'europeus que, segons una enquesta, rebutjaven els míssils nord-americans. La van fotografiar donant la mà a Margaret Thatcher. Una tinta, una samarreta i una foto: la fórmula era tan senzilla que des de llavors no s'ha deixat de copiar.

Tres anys després, a Nova York, sis persones que es trobaven per parlar del que l'epidèmia de sida estava fent a la seva comunitat van dissenyar un cartell: un triangle rosa invertit sobre fons negre i la frase «Silence = Death». El van enganxar pels carrers de Manhattan abans que existís ACT UP, i quan el col·lectiu va néixer, se'l va fer seu. Va saltar a les xapes, a les samarretes i als adhesius, i el 1992 centenars de persones el portaven posat en un die-in davant la Casa Blanca. Probablement és el disseny activista més reconegut del segle, i té exactament el que una pantalla sap fer: una forma, una tinta, una frase.

06

Aquí: de l'Estampa Popular a les samarretes verdes

A Espanya, durant la dictadura, l'estampa barata i repetible va ser una manera de dir el que no es podia dir. El 1959 va néixer a Madrid Estampa Popular, el primer grup d'artistes que s'oposava al règim des de dins i amb les arts plàstiques, i en menys de cinc anys ja tenia nuclis a Andalusia, al País Basc, a València i a Catalunya. Treballaven sobretot amb linòleum i xilografia, tècniques que es fan a casa i es repeteixen a mà, amb la idea que una estampa havia de costar el que costa un llibre.

Del grup valencià en van sortir, el 1964, Rafael Solbes, Juan Antonio Toledo i Manolo Valdés, que van fundar l'Equipo Crónica i van fer de la pantalla el seu mitjà: més de cent serigrafies i vint-i-vuit múltiples en disset anys, amb la iconografia dels mitjans de masses i de la història de l'art girada contra el franquisme. Hi ha una idea que comparteixen amb el 68 i que val la pena no perdre de vista: si l'obra es pot reproduir, la pot tenir molta gent, i si la té molta gent, el que diu pesa més.

La samarreta de color que avui et fa reconèixer una lluita a un quilòmetre de distància té aquí una data: febrer del 2009, Barcelona, quan neix la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Les samarretes verdes de la PAH, amb el «Stop Desnonaments» i el «Sí se puede», van ser durant una dècada la imatge d'un desnonament aturat a qualsevol ciutat; el 2017 l'organització ja tenia dues-centes vint assemblees locals. Aquell mateix any neixen el Sindicat de Llogateres, amb una clau al pit i un vermell corall, i el Sindicato de Inquilinas de Madrid, que va triar el taronja. A la roda de premsa de la foto hi ha les tres samarretes alhora, i saps qui hi ha sense que ningú digui res: el verd de la PAH, el corall del Sindicat i el taronja de les inquilines de Madrid. En una manifestació, s'hi afegeix el vermell de CCOO i UGT.

07

Octubre del 2026: una altra vegada al carrer

El 23 de novembre del 2024, el Sindicat de Llogateres va sortir a Barcelona darrere la pancarta «S'ha acabat. Abaixem els lloguers»: cent setanta mil persones segons els organitzadors, vint-i-dues mil segons la Guàrdia Urbana, i un dring de claus de casa que es va sentir per tot el centre. El 5 d'abril del 2025 la protesta es va repetir en una quarantena de ciutats. I el 3 d'octubre d'aquest 2026, la Confederació de Sindicats d'Inquilines i desenes de col·lectius van sortir alhora a més de cinquanta ciutats, amb una acampada a la Puerta del Sol i un lema nou que ja es veu estampat: «Ser rentista no es un trabajo». A Barcelona, la pluja va fer passar la marxa al dia 5. I UGT, CCOO i CGT preparen una vaga general per l'habitatge per a aquest novembre: seria la primera que UGT i CCOO convoquen juntes des del 2012.

A França, mentrestant, el curs ha començat amb els instituts bloquejats. Tot va començar el 18 de setembre en una desena de centres del Val-de-Marne, es va organitzar al voltant del liceu Saint-Exupéry de Créteil i, l'1 d'octubre, els sindicats d'estudiants ja comptaven sis-cents quaranta instituts i una trentena d'universitats bloquejats. Protesten per les places de professor que no es cobreixen, les aules massa plenes i els edificis en mal estat. El 6 d'octubre, la manifestació nacional de la joventut va aplegar dues-centes cinquanta-sis mil persones segons el govern i quatre-centes cinquanta mil segons els convocants, i el moviment ja ha arribat a Lieja.

A les fotografies d'aquest octubre hi ha tota la gramàtica de l'article: un cartell groc a dues tintes amb «Etxebizitza eskubidea da» (l'habitatge és un dret, en basc); una samarreta blanca amb un osset i «Los caseros nos roban el sueldo» a una sola tinta vermella; una pancarta de tela pintada a mà contra els grans tenidors; i les samarretes i armilles verdes que fa més de quinze anys que diuen de qui són.

08

La mateixa rasqueta

Ara la convocatòria corre pel mòbil: vídeos virals, grups de missatgeria, directes. Però quan la gent arriba al carrer, el missatge necessita un cos, i això no ha canviat. Una pancarta que es llegeixi a vint metres, cent samarretes iguals perquè se sàpiga qui és qui, un cartell que aguanti una nit de pluja a la paret. Si has de fer dues-centes coses idèntiques en una tarda, sense demanar permís a ningú i sense gastar més del que costa la roba, la pantalla continua sent el camí més curt. Les captures de pantalla desapareixen; la samarreta es queda a l'armari i torna a sortir.

I de vegades la pantalla baixa directament al carrer. A finals de setembre va córrer un vídeo d'una pantalla muntada damunt d'un carro, al mig de l'asfalt: una persona estampa, una altra talla el paper d'embalar amb unes tisores, i el cartell surt fet allà mateix: «¡Luchad, no os quedéis en casa!», a una tinta, amb una casa en flames dibuixada a sota. Sense taller i sense esperar ningú. És la lògica de l'Atelier Populaire, però a plena llum del dia i sense parets.

Que els cartells del 68 encara es reimprimeixin, es citin i es portin a les manifestacions d'ara vol dir dues coses: que els dissenys eren bons, i que la tècnica que els va fer possibles continua a l'abast de tothom.

09

Què n'aprenem al taller

Si poses tots aquests cartells l'un al costat de l'altre, de París a Gaborone, veuràs que comparteixen la mateixa gramàtica. Una tinta, dues com a molt. Un fons que ja fa de color. Una imatge que s'entén des de l'altra vorera i una frase curta en lletra grossa. No és cap moda: és el que surt quan la pantalla es prepara en una hora i cada color és una passada més. El cartell que tanca l'article, fet a partir de la gràfica del 23N, fa exactament el mateix: blanc i vermell sobre un fons blau que ja és un color, una clau, un euro ratllat i una lletra tan grossa que es llegeix des de l'altra vorera.

És el mateix consell que donem a qui ens porta un disseny per a una assemblea, un sindicat, una colla o una associació de veïns. Contrast abans que detall. La frase, ben grossa. Un color que es vegi sobre la samarreta que portareu, no a la pantalla de l'ordinador. I si el disseny ha de passar de la samarreta a la pancarta i d'aquí al cartell, que estigui pensat per aguantar-ho tot sense canvis.

La resta la fa l'ofici: una malla ben tibada, una emulsió ben exposada i una rasqueta amb pressió constant. El 1968 ho feien de nit en una aula ocupada. Nosaltres ho fem de dia, en un taller d'Esplugues, però amb la mateixa rasqueta.