Història de l'ofici
Mary Corita Kent: la monja que va serigrafiar els eslògans del supermercat
Va fer unes vuit-centes serigrafies, va convertir la publicitat del pa de motlle en poesia, va ensenyar amb deu regles que encara es pengen a les aules i va acabar signant un segell que es va imprimir set-centes milions de vegades. I ho va fer gairebé tot des d'una escola de Los Angeles, amb una rasqueta a la mà.
7 min de lectura
01
Una aula com a taller
Frances Elizabeth Kent va néixer a Iowa el 1918 i va entrar al convent de l'Immaculat Cor de Maria el 1936, amb divuit anys. Va passar a dir-se germana Mary Corita i va acabar dirigint el departament d'art del col·legi universitari de l'orde, a Los Angeles.
Allà va triar la serigrafia, i la tria no era casual. És barata, es pot fer en grup, no necessita una impremta i produeix moltes còpies iguals. Per a algú que volia que les seves imatges circulessin i no que pengessin en una galeria, era la tècnica evident. Les seves estampes es venien per pocs dòlars.
El taller funcionava com una fàbrica alegre: estudiants estampant a l'hora, terminis impossibles, exposicions anuals que aplegaven multituds. Corita treballava amb un mètode que va batejar com el cercador, un simple marc de cartró amb un forat al mig que et poses davant l'ull per aïllar un tros de món. Un rètol, un preu, una lletra d'un anunci. El que quedava dins del forat era el material de treball.
02
1962: les llaunes de sopa ho canvien tot
El 1962, Corita va visitar a Los Angeles l'exposició on Andy Warhol ensenyava les seves llaunes de sopa Campbell. Va sortir-ne convençuda d'una cosa: el llenguatge del supermercat era el llenguatge que tothom llegia cada dia, i per tant era on havia de posar el que ella volia dir.
A partir d'aquí, la seva obra s'omple de marques. El pa de motlle Wonder amb els seus cercles de colors, les llaunes de Del Monte, l'eslògan d'una marca de cereals sobre la bondat. Però el que hi feia no era celebrar la publicitat: la desmuntava. Al costat de l'eslògan hi posava un fragment d'evangeli, un vers de Lorca o de Camus, una frase d'un discurs pels drets civils. La tipografia comercial acabava dient exactament el contrari del que deia a la botiga.
Els anys seixanta van fer la resta. Les seves serigrafies van anar carregant-se de Vietnam, de pobresa, de drets civils, amb els colors cada vegada més cridaners i les paraules cada vegada més directes.
03
Les deu regles
Del seu departament d'art en va sortir una llista de deu regles que s'ha reproduït en mig món, sovint sense saber d'on ve. Diu coses com que la regla quatre és considerar-ho tot un experiment, que no s'ha de provar de crear i analitzar alhora, o que l'única regla és treballar, perquè qui treballa tota l'estona acaba trobant les coses.
La desena regla, la que tanca la llista, deixa clar el to: trenqueu totes les regles, incloses aquestes. Hi ha un fragment atribuït a John Cage, que era amic de la casa. La llista es va escriure per a una aula concreta i s'ha acabat penjant a estudis de disseny, tallers i escoles de tot el món.
Val la pena llegir-les pensant en un taller de debò: descriuen força bé com funciona la feina manual. Prova, equivoca't barat, repeteix, no et quedis mirant la pantalla esperant la idea bona.
04
La ruptura i el dipòsit de gas
La seva obra no va agradar a tothom. L'arquebisbe de Los Angeles va considerar aquelles barreges d'eslògans i evangeli poc respectuoses, i el conflicte amb la jerarquia va anar creixent durant anys. El 1968 Corita va deixar l'orde i es va traslladar a Boston per dedicar-se només a treballar.
El 1971 va pintar el que segurament és la seva obra més vista: una franja de colors que envolta un dipòsit de gas a l'entrada de Boston, visible des de l'autopista. És una de les obres d'art amb drets d'autor més grans que existeixen, i la miren milions de conductors cada any sense saber qui la va fer.
El 1985, un any abans de morir, va dissenyar el segell Love del servei postal dels Estats Units. Se'n van imprimir centenars de milions. Poques obres d'art del segle XX han passat per tantes mans.
05
Per què ens interessa, al taller
Perquè Corita defensava exactament el que ens agrada de l'ofici: que una tècnica barata i repetible és una manera de fer arribar una idea a molta gent. Ella ho feia amb estampes de pocs dòlars; nosaltres, amb samarretes que una banda ven a la sortida d'un concert. El suport canvia, la lògica és la mateixa.
Perquè treballava amb pocs colors i molt de contrast, que és el que la serigrafia fa millor. I perquè el seu material de partida eren lletres i paraules, no il·lustracions complicades: una tipografia gran, ben triada i ben estampada continua sent el disseny que millor funciona sobre roba.
I perquè la seva idea del cercador, aïllar un tros del món i mirar-lo sol, és el que fem cada vegada que algú ens porta un disseny i hem de decidir què hi ha de quedar quan només tens tres tintes.
Dades que val la pena recordar
- Nom real
- Frances Elizabeth Kent, Iowa, 1918–1986
- Entra al convent
- El 1936, amb divuit anys; passa a dir-se germana Mary Corita
- Serigrafies
- Unes 800 al llarg de la seva vida
- El moment que ho canvia tot
- Veure les llaunes de sopa de Warhol a Los Angeles, el 1962
- Marques que va fer servir
- Wonder, Del Monte i altres eslògans de supermercat, girats del revés
- Les deu regles
- La setena diu que l'única regla és treballar; la desena, que les trenquis totes
- Deixa l'orde
- El 1968, després d'anys de conflicte amb la jerarquia de Los Angeles
- Obra més vista
- La franja de colors del dipòsit de gas de Boston, del 1971
- Segell Love
- Dissenyat el 1985; se'n van imprimir centenars de milions
Poques tintes, moltes còpies
És la definició de l'ofici, i segueix igual de vigent. Si tens un missatge i vols que surti al carrer, la serigrafia continua sent la manera més directa de posar-l'hi.