Has generat el disseny amb IA: això és el que li falta per poder-lo estampar

01

El salt que hi ha entre una imatge i una estampació

Una imatge generada està feta per mirar-se en una pantalla: llum al darrere, milions de colors disponibles i cap límit físic. Una estampació és tinta damunt de roba: un nombre tancat de tintes, una malla, una rasqueta i una peça que després s'ha de portar i s'ha de rentar seixanta vegades.

Entre les dues coses hi ha una feina que no es veu i que abans feia sempre un dissenyador abans d'enviar-nos res. Amb els generadors, aquell pas s'ha saltat: l'arxiu arriba amb aspecte de definitiu. I no ho és, encara que la imatge sigui bona.

Que quedi clar: no hi ha res a dir contra generar imatges. És una eina més i hi ha gent fent-ne coses molt bones. El que diem és una altra cosa, i és tècnica: el que surt d'un generador és un punt de partida, no un fotolit.

02

La mida: 1.024 píxels no són trenta centímetres

La majoria de generadors treuen imatges quadrades d'uns 1.024 píxels de costat. Per estampar demanem 300 punts per polzada a la mida final, que és el que fa que una vora es vegi neta i no escalonada. Fes el número: 1.024 dividit per 300 són tres polzades i escaig, uns 8,7 centímetres.

És a dir, que una imatge generada de sèrie dona per a un escut al pit de la mida d'un got, no per a una esquena sencera. Ampliada a trenta centímetres, el que arriba a la pantalla és una imatge tova, amb les vores desdibuixades i el detall fi convertit en una taca.

Els ampliadors ajuden, però inventen: allò que hi afegeixen no és informació, és una suposició versemblant. I si el detall inventat fa dues dècimes de mil·límetre, tampoc no sobreviurà a la malla. Per això, quan una imatge ha d'anar gran, el que fem és redibuixar els elements clau en vectorial. Llavors la mida deixa de ser un problema per sempre.

03

Els colors: de milers a unes quantes

Una imatge generada té fàcilment desenes de milers de colors diferents. Hi ha degradats, hi ha ombres suaus i hi ha soroll que el model afegeix sol perquè queda més fotogràfic. A la pantalla no es nota; en una separació surt tot.

Els dissenys de la portada ho ensenyen bé, i d'una manera que enganya. Semblen fets amb quatre colors plans, i la idea sí que hi és, però el gra que els dona aquell aire de cosa ja estampada són milers de tons de soroll escampats per sobre. El model ha après a imitar l'aspecte d'una serigrafia —la textura, el color una mica gastat, el registre que balla— sense que res d'allò sigui una tinta que es pugui separar. És una imitació del resultat, no del procés, i s'ha de desfer abans de poder-lo reproduir de debò.

A la serigrafia, cada color és una pantalla: el seu fotolit, la seva emulsió, el seu registre i la seva passada. Aquí en fem fins a sis per posició, i cada una suma feina i suma preu. Així que la primera decisió tècnica sempre és la mateixa: amb quantes tintes expliquem aquesta imatge.

Hi ha dos camins. El primer és reduir-la a taques planes i redibuixar-les, que és el que dona l'estampació més neta i la que aguanta millor. El segon és separar-la per trama, convertint els degradats en punts d'una mida controlada dins d'un joc de tintes tancat. Per a imatges generades, aquest segon camí sol funcionar bé, precisament perquè ja porten textura de sèrie.

El que no existeix és el degradat continu. Un degradat s'estampa com un patró de punts, i els punts tenen una mida mínima per sota de la qual desapareixen o s'emboten. Saber on és aquest límit és mitja feina.

04

La massa de tinta: el que no es veu a la pantalla

Aquesta és la part que ningú es mira i la que decideix si la samarreta agradarà d'aquí a un any. Sobre roba fosca, cada color necessita una base blanca a sota per no apagar-se. Un disseny que sigui un quadrat ple de trenta per quaranta centímetres vol dir dues passades senceres de tinta.

El resultat és una planxa al pit: no transpira, fa calor, s'arruga d'una manera rara i és el primer que s'esquerda al rentat. No és un defecte de fabricació, és física: has posat massa tinta junta.

I les imatges generades gairebé sempre venen amb el fons ple, perquè el model no sap que no el vols. Un cel, una textura, una il·luminació cinematogràfica. Aquell fons sol ser el primer que treiem.

I encara hi ha un pas que enganya més: la samarreta de la portada no existeix. És una simulació, i allà el teixit, les arrugues i l'estampat són part de la mateixa imatge, així que el disseny hi cau sempre perfecte i pla. Una peça de debò té costures, un coll, un pit que no és una superfície plana i una talla S i una XXL que comparteixen pantalla. El tacte, el pes i com quedarà després de vint rentades no es veuen en cap simulació: això només es resol posant tinta sobre roba.

A la feina d'obrir un disseny s'hi dediquen més hores del que sembla: retallar la silueta en comptes d'estampar el rectangle, convertir masses grans en trama perquè respirin, deixar que el color de la peça faci de color del dibuix. Queda millor, pesa menys i dura més. Les tres coses alhora.

05

Detalls que no aguanten la pantalla

Hi ha un gruix mínim de línia. Per sota de vuit dècimes de mil·límetre, entre la malla, l'emulsió i el que s'escampa la tinta, la línia o desapareix o s'engreixa fins a tancar-se. Les filigranes fines que els generadors posen per tot arreu són el primer que cau.

Les vores difuminades tenen el mateix problema. Una vora suau s'ha de convertir en vora dura o en una rampa de punts, i algú ha de decidir on. Els cabells, el fum i el pèl són sempre els casos difícils.

El text generat gairebé mai és text: són formes que s'assemblen a lletres, amb traços que no tanquen i espais impossibles. Reconstruir-lo amb una tipografia de debò surt més barat que intentar arreglar-lo, i a més queda llegible a un metre de distància, que és com es mirarà.

I després hi ha els errors que a la pantalla del mòbil no veus: sis dits, dos ulls que no es corresponen, una sabata que es fon amb el terra, un logotip que gairebé diu una paraula. En una foto que passa lliscant no ho notes. Estampat a trenta centímetres del pit, hi ha algú que s'ho mirarà durant tot un concert.

06

Quan la resposta honesta és DTF

De vegades la imatge demana de debò tot el color i tots els degradats, i la tirada és curta. En aquest cas, muntar sis pantalles per imitar una fotografia és car i queda pitjor. Llavors et direm que ho fem amb DTF, que imprimeix a tot color i es transfereix amb calor.

La línia, aproximadament, és aquesta: pocs colors plans i una tirada que val la pena, serigrafia. Imatge fotogràfica, molts colors o poques unitats, DTF. No és una qüestió de preferència; és què fa millor cada màquina.

Ho diem perquè és el consell que ens agradaria rebre: un taller que et vengui sis pantalles per a una foto no t'està aconsellant, t'està facturant.

07

Què fem amb el teu arxiu

Comprovem la mida real a què es pot estampar i t'ho diem abans de res, perquè condiciona tota la resta. Traiem el fons i retallem la silueta. Reduïm els colors al nombre de tintes que hàgim acordat i et passem una prova de com quedarà, no una descripció.

Redibuixem el que no aguanti: línies massa fines, vores impossibles, text. Optimitzem l'àrea estampada perquè la peça segueixi sent roba i no un cartró. I preparem els fotolits separats, que és l'arxiu amb el qual es fa la pantalla.

Quan acabem, t'expliquem què hem canviat i per què. Res es retoca en silenci: si hem hagut de treure un element o simplificar una cara, ho sabràs abans d'estampar res. I els arxius nets són teus; si un dia vols anar a un altre taller, te'ls emportes.

08

Una nota sobre els drets

El disseny ha de ser un que puguis fer servir. Generar una imatge a l'estil d'algú, o un personatge que s'assembla molt a un de conegut, no el converteix en teu, i qui respon davant del titular és qui posa la peça al mercat.

Per això no estampem còpies evidents d'obra o de marques d'altri. No és una postura moral ni una desconfiança: és que som una empresa registrada que factura amb el seu nom, i aquestes coses acaben arribant a qui les ha imprès.

Si tens dubtes amb un encàrrec concret, digue'ns-ho i en parlem. Normalment hi ha una manera de fer la mateixa idea que no depèn de la feina de ningú altre.