Com preparar el teu disseny perquè es pugui estampar

01

L'arxiu no és el disseny

El disseny és la idea. L'arxiu és el material amb què treballem, i són dues coses diferents. Un disseny excel·lent dins d'un arxiu mal preparat dona una estampació dolenta, i això no té arreglo a la màquina: quan la pantalla ja està insolada, el que hi havia a l'arxiu ja és a la malla.

Per això demanem el que demanem. No és burocràcia ni mania: cada requisit d'aquesta pàgina correspon a una cosa física que passa al taller, i a la secció final les enllacem totes amb el moment en què passen.

Si tens un dissenyador, passa-li aquesta pàgina i ja està. Si el disseny te l'has fet tu, tampoc no cal que ho entenguis tot: envia'ns el que tinguis i et direm què hi falta. El que volem evitar és l'altra situació, la de descobrir-ho tard.

02

Vector o mapa de bits: la diferència que ho decideix tot

Un arxiu vectorial no guarda una imatge, guarda instruccions: aquesta corba, aquest gruix, aquest color. Per això es pot fer de la mida d'un segell o d'una paret i sempre té la vora neta. Són els PDF, els AI, els EPS i els SVG, sempre que a dins hi hagi corbes de debò i no una foto enganxada.

Un mapa de bits és una graella de píxels amb un color cada un. Els PNG, els JPG i els PSD. Té tota la informació que té i ni una mica més: si l'amplies, el que fa el programa és inventar-se els píxels que falten.

La regla pràctica: si el disseny és un logotip, lletres o formes planes, el volem en vectorial. Si és una il·lustració o una fotografia, el volem en mapa de bits però gran i nítid des de l'origen. El que no serveix mai és un logotip vectorial que algú ha exportat petit i després ha ampliat.

A la imatge de sota hi ha les dues situacions amb el mateix dibuix. A l'esquerra, l'original tal com va sortir. A la dreta, el mateix després de passar per una ampliació. A la pantalla del mòbil la diferència sembla poca cosa.

03

300 ppp, però a la mida final

Demanem 300 punts per polzada. La part que es passa per alt és la segona meitat de la frase: a la mida a què s'estamparà, no a la mida a què està guardat l'arxiu.

El número surt sol. Divideix l'amplada en píxels per 300 i tens les polzades que dona; multiplica per 2,54 i tens els centímetres. Una imatge de 1.024 píxels dona per uns 8,7 centímetres: un escut al pit de la mida d'un got. Per a una esquena de trenta centímetres en caldrien unes 3.500.

Amb el vectorial aquesta conversa no existeix, i per això insistim tant. Una corba no té píxels: es fa gran i prou.

Si el que tens no hi arriba, no passa res greu i sobretot no l'ampliïs: envia'ns l'original petit. Nosaltres redibuixem en vectorial els elements clau i la mida deixa de ser un problema per sempre. Un arxiu ja ampliat ens dona menys marge, no més.

04

Tot acaba sent trama

Una pantalla de serigrafia només sap fer dues coses: deixar passar tinta o no deixar-ne passar. No hi ha mig to. Així que tot el que no sigui una taca plana s'ha de convertir en punts de mida variable, que de lluny l'ull barreja i llegeix com un gris o com un degradat. És la trama, i és el que es veu a la portada d'aquest article.

Aquí és on es paga el que hem dit abans, i es paga sencer. Aquesta és la mateixa parella de dibuixos de la secció anterior, convertits a trama tal com aniria a la pantalla.

A l'esquerra el gat encara és un gat. A la dreta s'ha convertit en una taca: les ulleres s'han fos amb els ulls, la flama del llibre ha desaparegut i el contorn s'ha menjat el fons. No és que hàgim triat malament la trama; és que allà on l'original tenia una vora suau, la trama no té res a què agafar-se.

La conclusió pràctica és una: el que no es veu net a l'arxiu no es veurà net estampat, i el pas per la trama ho empitjora sempre, mai ho millora.

05

Cada color és una pantalla

A la serigrafia, cada tinta té el seu fotolit, la seva pantalla, el seu registre i la seva passada. En fem fins a sis per posició. Cada una suma feina, suma temps i suma preu, així que el nombre de colors no és una decisió estètica: és la decisió que més mou el pressupost.

Per això el disseny ideal per a serigrafia té pocs colors i plans. Si al teu arxiu hi ha un vermell que en realitat són catorze vermells lleugerament diferents perquè ve d'una foto, algú els ha d'unificar, i millor que ho facis tu, que saps quin volies.

Sobre roba fosca hi ha una tinta més que no havies comptat: la base blanca. Cada color que hagi de llegir-se sobre negre necessita blanc a sota, o s'apaga. No sempre cal per a totes les tintes, però compta-hi.

I digues-nos els colors pel seu nom si en tens: Pantone si en saps, i si no, envia'ns una referència del que vols. Un vermell a la teva pantalla i un vermell a la nostra no són el mateix vermell, i la tinta no té retroil·luminació.

06

El gruix mínim de línia, i el text

Hi ha un límit físic per sota del qual una línia no sobreviu: al voltant de vuit dècimes de mil·límetre. Entre el forat de la malla, el gruix de l'emulsió i el que s'escampa la tinta en contacte amb el teixit, una línia més fina o desapareix o s'engreixa fins a tancar-se sobre si mateixa.

Val per a les línies, per als contorns i per al text petit. El peu de pàgina amb els patrocinadors a cos sis és el cas clàssic: a la pantalla de l'ordinador es llegeix perfectament i a la samarreta és una ratlla grisa.

Amb el text hi ha una segona cosa: converteix-lo a corbes abans d'enviar-nos-el, o passa'ns la tipografia. Si no, el nostre ordinador el substituirà per una altra lletra i no ho sabrem fins que sigui tard.

I recorda com es mirarà. Una samarreta es llegeix a un metre i mig, en moviment, sovint amb mala llum. El que necessita atenció per llegir-se a la pantalla no es llegirà mai.

07

Marges, silueta i on va el disseny

Envia'ns el disseny retallat, amb el fons transparent si és un PNG, i no dins d'un rectangle. El rectangle blanc que arrossega tanta imatge no és neutre: si no el traiem, s'estampa, i queda un pegat al pit.

Digues-nos a quina mida el vols i on. Nosaltres tenim mides màximes per posició i te les direm, però la decisió és teva, i canvia molt el resultat: el mateix disseny a 25 o a 30 centímetres d'amplada no és el mateix disseny.

Tingues present que totes les talles comparteixen pantalla. El que es veu bé en una XXL pot quedar desproporcionat en una S, i no fem dues tirades per això si no ens ho demanes. Si el disseny és molt gran, val la pena parlar-ne.

I deixa aire als marges. Una estampació que arriba fins a la costura és un problema a la màquina: la costura fa gruix, la rasqueta hi salta i aquella zona surt bruta. Uns centímetres de marge respecte de les costures i el coll ens estalvien mitja tirada malmesa.

08

Què li passa a l'arxiu quan arriba

Aquí és on totes les regles de sobre deixen de ser regles i es converteixen en coses que passen, una darrere l'altra, en aquest ordre.

Primer separem l'arxiu: una imatge per tinta, en negre sobre transparent. Això és el fotolit, i és exactament el que hem estat protegint tota aquesta pàgina. Després s'emulsiona la pantalla amb una capa sensible a la llum, a les fosques, i es deixa assecar.

Llavors s'insola: el fotolit damunt de la pantalla, sota una llum forta. On el fotolit és negre, l'emulsió no s'endureix. La pantalla es renta amb aigua a pressió i allà on hi havia el disseny l'emulsió cau i queda la malla oberta. Aquest és el moment de veritat: una línia massa fina cau del tot, i una vora dubtosa cau a mitges.

I a partir d'aquí ja és ofici: alinear el registre de cada color, escollir la rasqueta, calcular la pressió, estampar, assecar i curar la peça amb calor perquè la tinta aguanti els rentats. Res d'això pot arreglar el que va entrar malament al principi.

09

La llista abans d'enviar-lo

Vectorial si és un logotip o lletres; mapa de bits gran i nítid si és una il·lustració. Sense ampliar: millor l'original petit.

300 ppp a la mida a què s'estamparà, no a la de l'arxiu. Fons fora i silueta retallada. Colors comptats i, si pots, amb nom.

Text convertit a corbes o la tipografia adjunta. Res per sota de vuit dècimes de mil·límetre. Marge respecte de costures i coll.

I si no compleixes la meitat de la llista, envia'ns-ho igualment. Aquesta pàgina no és un examen d'entrada: és perquè sàpigues què mirarem i per què et direm el que et direm. La feina d'adaptació la pressupostem a part i te la diem abans de començar, mai després.